No sé on ens porten aquests dies.
Ni ho sé, ni vull saber-ho.
Dia a dia,
impuls viscut amb la llibertat
de qui no té res a perdre i tot a guanyar.
De lluny,
la ginesta crida amb groc irresistible
enmig de verd en primavera.
De prop,
la flor és poca,
però el seu aroma embriaga.
A casa t’enduus,
només i mal que et pesi,
als ulls el groc,
a les mans l’olor,
al cor l’esforç de la pujada.
La ginesta queda a la muntanya
i la resta es porta tot a la memòria.
No sé, ja ho he dit,
què serà del final del dia.
Sé que en aquest final recordo l’aroma,
però no m’enduc la flor.
