No m'enduc la flor

No sé on ens porten aquests dies.

Ni ho sé, ni vull saber-ho.

Dia a dia,

impuls viscut amb la llibertat

de qui no té res a perdre i tot a guanyar.

De lluny,

la ginesta crida amb groc irresistible

enmig de verd en primavera.

De prop,

la flor és poca,

però el seu aroma embriaga.

A casa t’enduus,

només i mal que et pesi,

als ulls el groc,

a les mans l’olor,

al cor l’esforç de la pujada.

La ginesta queda a la muntanya

i la resta es porta tot a la memòria.

No sé,  ja ho he dit, què serà del final del dia.

Sé que en aquest final recordo l’aroma,

però no m’enduc la flor.

Un cistell ple de cireres

I no n’hi ha més, si no et vols tacar,

no mengis cireres del cistell,

per menjar cireres cal estar disposada

a que en vinguin a grapats

i quedar amb el senyal als dits, als llavis.

Una t’esclata a la boca,

l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar els ulls,

la tercera és dolça i vermella.

I no té més, la cirera és senzillament

petita i rodona,

com una paraula escrita en el full,

una després de l’altra,

encadenant records i vides.

Jo en vull, de paraules i de cireres.

Vull el cistell sencer,

per dir-les, per menjar-les una a una,

assaborint cada matís,

cada sorpresa,

i deixar que, una a una, em deixin els dits

assenyalats pel pas explícit de la seva vermellor.