Paraules...

Però paraules…

Això sí que ho puc tenir.

Paraules per imaginar mirades,

per recórrer paisatges de colors càlids.

Tinc paraules que enriqueixen carícies.

I quan surten del meu univers,

esperen refer-se del viatge

descansant en ulls d’un altre univers.

Només les paraules uneixen

el meu univers i

el teu...

el teu univers, la teva paraula.

No m'enduc la flor

No sé on ens porten aquests dies.

Ni ho sé, ni vull saber-ho.

Dia a dia,

impuls viscut amb la llibertat

de qui no té res a perdre i tot a guanyar.

De lluny,

la ginesta crida amb groc irresistible

enmig de verd en primavera.

De prop,

la flor és poca,

però el seu aroma embriaga.

A casa t’enduus,

només i mal que et pesi,

als ulls el groc,

a les mans l’olor,

al cor l’esforç de la pujada.

La ginesta queda a la muntanya

i la resta es porta tot a la memòria.

No sé,  ja ho he dit, què serà del final del dia.

Sé que en aquest final recordo l’aroma,

però no m’enduc la flor.

Fugacitat

Feblesa

Utopia

Gran!!!

Amistat

Calidesa

Imparable

Tranquil·litat

Amant

Transparència...

Tot plegat en una paraula que només es diu quan calles

que només se sent en silenci

que només s’escolta en el moment que res no es diu.

Tot plegat, fugacitat i eternitat, un moment que passa

una nit que es queda

una vida que es comparteix, només per un moment... fugaç.

Un racó on estar

Jo només vull un racó,

un lloc on estar-m’hi,

sense fer-me notar,

sense haver d’estar pendent.

Estic cansada d’estar pendent.

Ja no ho vull més.

Vull estar, amb altres que,

només,

estiguin.

Lluitar per un món digne, sí.

Mirar al voltant i apoderar-nos mútuament.

Anar junts.

Gaudir del camí fet a consciència,

anant a ritme compassat,

velocitat adaptada i objectius assolibles..

No és baixar el nivell,

ni fugir del compromís,

és viure en i amb consciència.

Fent,

de viure,

un objectiu en ell mateix.

Renuncio a grandeses,

aspiro al més gran: viure i gaudir de la vida en passant.