Quants elogis hi ha fets a la dissonància!
Aquest en serà un altre.
Em fa por saber que penses, sí,
que penses,
no què penses.
Trobar-me cara a cara amb algú que ha seguit la seva vida
mentre jo no hi era.
Algú que reviu el mateix que jo revisc
i explica una fira
diferent de la meva.
Em fa por imaginar que m’equivoco.
Voldria encertar-la a la primera,
entendre tota la situació
d’un cop d’ull.
Quina mandra tornar enrere!
Quin enuig corregir!
Qui ensurt tornar-hi!
Espera... això no havia de ser un elogi a la dissonància?
Superant pors, mandres i ensurts.
Superant la crispació que suposa recordar que també penses.
Posant el temps d’assumir també el que em dius.
Al final, resulta que jo sóc més jo, tu ets més tu.
Tot plegat, fem un nosaltres dissonant.
Sense saber si, a cops de dissonància,
acabarem
trobant el to,
l’harmonia,
el silenci que es crea
només en escoltar una pausa
de blanca
enmig de la simfonia.
