Un cistell ple de cireres

I no n’hi ha més, si no et vols tacar,

no mengis cireres del cistell,

per menjar cireres cal estar disposada

a que en vinguin a grapats

i quedar amb el senyal als dits, als llavis.

Una t’esclata a la boca,

l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar els ulls,

la tercera és dolça i vermella.

I no té més, la cirera és senzillament

petita i rodona,

com una paraula escrita en el full,

una després de l’altra,

encadenant records i vides.

Jo en vull, de paraules i de cireres.

Vull el cistell sencer,

per dir-les, per menjar-les una a una,

assaborint cada matís,

cada sorpresa,

i deixar que, una a una, em deixin els dits

assenyalats pel pas explícit de la seva vermellor.

Volada d'estels

Un fil invisible entre jo i l’estel.

I, tanmateix, en el lligam no està el moviment,

no és aquest petit fil blanc el que el manté unit a la mà,

enredat als dits.

És el vent, el sol, un petit gest,

una distracció, un enlluernament,

la vigilància i el cor pendent de cada petit gir,

dels canvis de color segons el llum.

Tot canvia,

no hi ha mai un dia d’estels igual,

de vegades és més fàcil, altres dies, no hi ha forma,

dies que vola sol, d’altres multitud,

d’altres dos estan lluny,

d’altres dos s’enreden.

Tenir el fil entre els dits és només,

només?

tenir el privilegi de sentir cada tremolor

i gaudir-ne a cada vibració.

Fem, aviat, una volada d’estels.