Un racó on estar

Jo només vull un racó,

un lloc on estar-m’hi,

sense fer-me notar,

sense haver d’estar pendent.

Estic cansada d’estar pendent.

Ja no ho vull més.

Vull estar, amb altres que,

només,

estiguin.

Lluitar per un món digne, sí.

Mirar al voltant i apoderar-nos mútuament.

Anar junts.

Gaudir del camí fet a consciència,

anant a ritme compassat,

velocitat adaptada i objectius assolibles..

No és baixar el nivell,

ni fugir del compromís,

és viure en i amb consciència.

Fent,

de viure,

un objectiu en ell mateix.

Renuncio a grandeses,

aspiro al més gran: viure i gaudir de la vida en passant.

Un cistell ple de cireres

I no n’hi ha més, si no et vols tacar,

no mengis cireres del cistell,

per menjar cireres cal estar disposada

a que en vinguin a grapats

i quedar amb el senyal als dits, als llavis.

Una t’esclata a la boca,

l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar els ulls,

la tercera és dolça i vermella.

I no té més, la cirera és senzillament

petita i rodona,

com una paraula escrita en el full,

una després de l’altra,

encadenant records i vides.

Jo en vull, de paraules i de cireres.

Vull el cistell sencer,

per dir-les, per menjar-les una a una,

assaborint cada matís,

cada sorpresa,

i deixar que, una a una, em deixin els dits

assenyalats pel pas explícit de la seva vermellor.

Navegar

Es pon el sol,

vista plaent, horitzó antic, paisatge ben sabut.

Cal navegar vida enllà per trobar un altre horitzó,

horitzó novell, net de núvols blancs i de tempestes fosques.

No serà, però, una navegació mar enfora,

cal navegar amb el més proper,

això ens portarà lluny, mar endins, mar enfora,

horitzó novell i paisatge per conèixer.

Ple d’alegries i de nova vida.

PS:

Aquesta és la data en què vaig escriure això, 1985.04.26. Sembla mentida, però encara sona bé.

Permetre tota la tristor.

Sentir-la tan profunda que surti pels ulls.

No amagar-la per res.

Tristor clavada a la gola.

Ulls brillants de por d'oblidar, de pena d'haver perdut.

Sentir la tristor perquè només sentint em sé viva.

I dir-ho, deixar que em vegin plorar, esperar el consol, desitjar l'abraçada, compartir el silenci.

Que la tristor sigui fecunda.

Que l'absència sigui signe de vida!

Fa més d'un any de la darrera vegada que vaig treure el nas per aquí. I torno amb el mateix tema: perdre "definitivament" la presència d'algú que t'ha acompanyat durant tota la vida. El dol per la mort sempre és sorprenent per la vida que genera.

En fi! Va per tu!