Darrera passa

I, qui ets tu

per venir a trasbalsar aquest dia a dia

que s’anunciava plàcid?

La consciència de la vida, respons.

I, dic jo,

ha de ser a cops eixordadors?

No pots venir anunciant-te fecunda?

Ha de ser a batzegades de finitud

i límits quasi invencibles?

Acabes dient:

Què penses, doncs, que és viure

sinó caminar dia a dia

amb la consciència de la darrera passa?

Allà on fa mal

Allà on fa mal,

no és el millor lloc pel bes.

Ni tan sols mirar la ferida.

Allà on fa mal

fins  el pes dels ulls ho agreuja.

No hi acostis els dits,

que ni la més gran tendresa

alleugerirà el dolor del contacte.

Fa mal i molt.

Passeja pel voltant,

contempla,

acarona la frontera.

¿Potser una ferida,

un cop mal rebut,

és l’oportunitat

per descobrir-te nous racons?

Permetre tota la tristor.

Sentir-la tan profunda que surti pels ulls.

No amagar-la per res.

Tristor clavada a la gola.

Ulls brillants de por d'oblidar, de pena d'haver perdut.

Sentir la tristor perquè només sentint em sé viva.

I dir-ho, deixar que em vegin plorar, esperar el consol, desitjar l'abraçada, compartir el silenci.

Que la tristor sigui fecunda.

Que l'absència sigui signe de vida!

Fa més d'un any de la darrera vegada que vaig treure el nas per aquí. I torno amb el mateix tema: perdre "definitivament" la presència d'algú que t'ha acompanyat durant tota la vida. El dol per la mort sempre és sorprenent per la vida que genera.

En fi! Va per tu!