I no n’hi ha més, si no et vols tacar,
no mengis cireres del cistell,
per menjar cireres cal estar disposada
a que en vinguin a grapats
i quedar amb el senyal als dits, als llavis.
Una t’esclata a la boca,
l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar
els ulls,
la tercera és dolça i vermella.
I no té més, la cirera és senzillament
petita i rodona,
com una paraula escrita en el full,
una després de l’altra,
encadenant records i vides.
Jo en vull, de paraules i de cireres.
Vull el cistell sencer,
per dir-les, per menjar-les una a una,
assaborint cada matís,
cada sorpresa,
i deixar que, una a una, em deixin els dits
assenyalats pel pas explícit de la seva
vermellor.
