dimecres, 18 de desembre del 2013

Allà on fa mal

Allà on fa mal,
no és el millor lloc pel bes.
Ni tan sols mirar la ferida.
Allà on fa mal
fins  el pes dels ulls ho agreuja.
No hi acostis els dits,
que ni la més gran tendresa
alleugerirà el dolor del contacte.
Fa mal i molt.
Passeja pel voltant,
contempla,
acarona la frontera.
¿Potser una ferida,
un cop mal rebut,
és l’oportunitat
per descobrir-te nous racons?

dimecres, 11 de desembre del 2013

Anhelo

No sé el lugar.
No sé el momento.
No sé el tiempo.
Pero sé el anhelo,
i repito, incesante, el recuerdo,
sin quererlo de nuevo.
No es revivir, mi anhelo,
es vivir distinto en tu mirada.
Los días, los años
dirán las palabras, dirán los daños.
Y con nuevo equipaje
nos encontrará el sol de nuevo,
de nuevas,
en un mismo lugar,
hacia un mismo camino,

y con distinto caminar.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Elogi a la dissonància

Quants elogis hi ha fets a la dissonància!
Aquest en serà un altre.
Em fa por saber que penses, sí,
que penses,
no què penses.
Trobar-me cara a cara amb algú que ha seguit la seva vida
mentre jo no hi era.
Algú que reviu el mateix que jo revisc
i explica una fira diferent de la meva.
Em fa por imaginar que m’equivoco.
Voldria encertar-la a la primera,
entendre tota la situació d’un cop d’ull.
Quina mandra tornar enrere!
Quin enuig corregir!
Qui ensurt tornar-hi!
Espera... això no havia de ser un elogi a la dissonància?
Superant pors, mandres i ensurts.
Superant la crispació que suposa recordar que també penses.
Posant el temps d’assumir també el que em dius.
Al final, resulta que jo sóc més jo, tu ets més tu.
Tot plegat, fem un nosaltres dissonant.
Sense saber si, a cops de dissonància,
acabarem trobant el to,
l’harmonia,
el silenci que es crea
només en escoltar una pausa de blanca
enmig de la simfonia.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Paraules...

Però paraules…
Això sí que ho puc tenir.
Paraules per imaginar mirades,
per recórrer paisatges de colors càlids.
Tinc paraules que enriqueixen carícies.
I quan surten del meu univers,
esperen refer-se del viatge
descansant en ulls d’un altre univers.
Només les paraules uneixen
el meu univers i

el teu...
el teu univers, la teva paraula.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Silenci en colors

Ahir, mentre dormies,
et mirava.
Amb un peu vaig tocar el teu,
i un munt de silenci
es va amuntegar entre els meus llavis.
Silenci acolorit de mil matisos llampants,
de mil colors tènues.
Mentrestant, dormies en silenci.
No hi ha més història,
cap argument serà més complet:
Una oportunitat en la nit,
tu dormint,
jo omplint de colors un silenci
curull a vessar d’intimitat.

dissabte, 11 de maig del 2013

Ingravidesa


Pedra a pedra
s’han fet masies, castells, catedrals.

Pedra a pedra, a cops d’esforç,
de lentes passes endavant,
amunt.

Construir poc a poc,
aquí la més gran,
allà dues de petites.

Pedres de tots colors, formes, grandàries.

Cada una té un lloc,
encara que esperin en un racó,
acaben trobant la seva paraula enmig de simfonies
que canvien la pesantor per ingravidesa.

Paciència de qui busca, pedra rere pedra,
la forma més segura d’anar sempre endavant,
sempre amunt.

Anhel que no sigui el pes de cada pedra
el que amagui la paret forta, el finestral obert,
la volta lleugera que sosté per sempre l’aixopluc.

dimarts, 30 d’abril del 2013

No m'enduc la flor


No sé on ens porten aquests dies.
Ni ho sé, ni vull saber-ho.
Dia a dia,
impuls viscut amb la llibertat
de qui no té res a perdre i tot a guanyar.
De lluny,
la ginesta crida amb groc irresistible
enmig de verd en primavera.
De prop,
la flor és poca,
però el seu aroma embriaga.
A casa t’enduus,
només i mal que et pesi,
als ulls el groc,
a les mans l’olor,
al cor l’esforç de la pujada.
La ginesta queda a la muntanya
i la resta es porta tot a la memòria.
No sé,  ja ho he dit, què serà del final del dia.
Sé que en aquest final recordo l’aroma,
però no m’enduc la flor.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Fugacitat


Feblesa
Utopia
Gran!!!
Amistat
Calidesa
Imparable
Tranquil·litat
Amant
Transparència...
Tot plegat en una paraula que només es diu quan calles
que només se sent en silenci
que només s’escolta en el moment que res no es diu.
Tot plegat, fugacitat i eternitat, un moment que passa
una nit que es queda
una vida que es comparteix, només per un moment... fugaç.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Records en silenci


La vida marxa en silenci sobtat de records i dies a venir.

Trobes el sentit de continuar
just en el moment abans que precedeix el minut de silenci
rotund, vigorós i quasi definitiu.

Marxar en silenci i plenitud
troba el sentit en el que compartim.

Acompanyar el silenci d’altri
construeix el teu propi bagatge de records,
dies a venir i silencis de plenitud.

I avui ja no és un dia, sinó eternitat.
I deixar anar el silenci allibera tot un raig de paraules.
I en el gest de l’altre trobes
el teu gest,
la teva imatge reflectida,
consol i empenta.

dimarts, 26 de març del 2013

Dóna'm paraules


Com sabré quin gust té per a tu
la fruita, el licor, el bes?
Descriu-me
com descrius el que sents,
el que escoltes, el que veus.
Dóna’m paraules que m’ajudin a conèixer-te.
Trobem el temps per saber qui som.
Qualsevol cosa que arribi serà gran,
serà bona si no li donem pressa,
si la bastim amb la resistència del temps.

dilluns, 18 de març del 2013

Urgència


Des del fons del meu son
sento la teva veu
que diu amb urgència el meu nom.
La meva pell pren consciència del dia
acompanyada  del tremolor de la teva mà.
I tot plegat m’enfonsa en el buit immens,
inacabable
d’un desig etern de tu.

dilluns, 4 de març del 2013

Comprar sin vender


Me lo compran tus besos.
Me lo compran tus manos.
Me lo compra sentir tus dedos liados
en trazos de piel que mezclan cuidado,
de fuego y deseo jamás acabado.
Me lo compra el silencio de tu vida loca.
Me lo compra saber que me busca tu boca.
Me lo compra tener esa confianza sorda
que tu amor, que mi amor entre tu piel y mi boca,
no se compra, por Dios!
Y si, por favor, un día provoca
la duda, el dolor, la palabra que sobra,
el beso de amor que despide
y que obra ese gesto de adiós,
el silencio que llora:
Perdona, mi amor, mi torpeza y zozobra,
y vuelve otra vez a comprar sin vender
mi beso, mi hacer,
mi querer, mi beber,
mi nacer en tu piel,
mi morir en tu sien.
Mi vida,
ya ves nada más puedo hacer,
nada más quiero hacer,
nada quiero tener.
Si no es tu placer calcado en mi piel,
volcado en mi miel;
rendido, vendido,
entregado, vencido.
Y termino mi canto con tanto cuidado
que no encuentro otro modo,
no hay otro lado que besar sin pudor,
tocar sin recaudo.
Y gritar sin recato,
sin vergüenza y con honra,
que mi amor no se compra,
que lo doy sin demora...

Te lo doy, si lo tomas.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Elogi al temps de la natura


Quants elogis hi ha fets al respecte del temps de la natura!
Aquest s’hi afegirà.
Aproximar-se, deixar entendre...
Un cop d’ull, i deixar passar...

Espera amb calma i molta atenció
un altre moment,
un altre temps regalat,
un altre silenci explícit.

Pensar... o no fer-ho.

Gaudir avui,
sense esperar a demà
el petit regal que dóna la trobada,
la paraula,
el silenci compartit.

Respecte del temps que passa,
de la natura que té el seu temps,
de tu i de mi,
que no tenim res més que el temps entre les mans per gaudir-ne.

Esperar el temps i, per suposat,
no esperar res a canvi.

dimarts, 19 de febrer del 2013

Un racó on estar


Jo només vull un racó,
un lloc on estar-m’hi,
sense fer-me notar,
sense haver d’estar pendent.

Estic cansada d’estar pendent.
Ja no ho vull més.

Vull estar, amb altres que,
només,
estiguin.

Lluitar per un món digne, sí.
Mirar al voltant i apoderar-nos mútuament.
Anar junts.

Gaudir del camí fet a consciència,
anant a ritme compassat,
velocitat adaptada i objectius assolibles..

No és baixar el nivell,
ni fugir del compromís,
és viure en i amb consciència.

Fent,
de viure,
un objectiu en ell mateix.

Renuncio a grandeses,
aspiro al més gran: viure i gaudir de la vida en passant.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Un cistell ple de cireres


I no n’hi ha més, si no et vols tacar,
no mengis cireres del cistell,
per menjar cireres cal estar disposada
a que en vinguin a grapats
i quedar amb el senyal als dits, als llavis.
Una t’esclata a la boca,
l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar els ulls,
la tercera és dolça i vermella.
I no té més, la cirera és senzillament
petita i rodona,
com una paraula escrita en el full,
una després de l’altra,
encadenant records i vides.
Jo en vull, de paraules i de cireres.
Vull el cistell sencer,
per dir-les, per menjar-les una a una,
assaborint cada matís,
cada sorpresa,
i deixar que, una a una, em deixin els dits
assenyalats pel pas explícit de la seva vermellor.

dilluns, 21 de gener del 2013

Volada d'estels


Un fil invisible entre jo i l’estel.
I, tanmateix, en el lligam no està el moviment,
no és aquest petit fil blanc el que el manté unit a la mà,
enredat als dits.
És el vent, el sol, un petit gest,
una distracció, un enlluernament,
la vigilància i el cor pendent de cada petit gir,
dels canvis de color segons el llum.
Tot canvia,
no hi ha mai un dia d’estels igual,
de vegades és més fàcil, altres dies, no hi ha forma,
dies que vola sol, d’altres multitud,
d’altres dos estan lluny,
d’altres dos s’enreden.
Tenir el fil entre els dits és només,
només?
tenir el privilegi de sentir cada tremolor
i gaudir-ne a cada vibració.
Fem, aviat, una volada d’estels.