Quan la vida et diu que cal dir adéu

Vinc de l'hospital, no és res irreparable, però de cop he vist que cal preparar-se per dir adéu. Ningú no viu per sempre al teu costat i passa que s'acaba el viatge dels altres!!!!
És més fàcil assumir les pròpies partences, controlar el propi viatge, vigilar els propis recorreguts.
És més fomut quan són els altres els que decideixen, o no, que se'ls acaba el viatge.
Quan t'has acostumat a una presència, encara que hagi tingut moments dolents, cal assumir que s'acabarà.
Morir o quedar-se, dependrà del record dels que resten, de la fecunditat i gratitud a la vida mentre hi érem.
Gràcies, doncs, a totes aquelles persones que m'esteu ensenyant que viure dignament depèn d'un somriure i d'una abraçada.

En vies de...

Estic en vies de canvis, segur que mai no estaré tant a la intempèrie com ara, i tanmateix, mai com ara estic més egura del que està passant al meu voltant: ni jo li faig falta al món, ni elmónem fa falta a mi.
Però... què magnífic és comptar amb tot el que hi ha en el món, tenir cura del que més t'interessa, mimar a qui més estimes (encara que no sàpiga que l'estimes) i tenir a l'abast de la mà totes les coses que el món ofereix per prendre-les lliurement.

I això serà automàtic, o no serà... però és interessant de saber-ho i  per no haver-hi de pensar, que pensar a vegades fa mandra.

Tururut

Pam i pipa