Elogi a la dissonància

Quants elogis hi ha fets a la dissonància!

Aquest en serà un altre.

Em fa por saber que penses, sí,

que penses,

no què penses.

Trobar-me cara a cara amb algú que ha seguit la seva vida

mentre jo no hi era.

Algú que reviu el mateix que jo revisc

i explica una fira diferent de la meva.

Em fa por imaginar que m’equivoco.

Voldria encertar-la a la primera,

entendre tota la situació d’un cop d’ull.

Quina mandra tornar enrere!

Quin enuig corregir!

Qui ensurt tornar-hi!

Espera... això no havia de ser un elogi a la dissonància?

Superant pors, mandres i ensurts.

Superant la crispació que suposa recordar que també penses.

Posant el temps d’assumir també el que em dius.

Al final, resulta que jo sóc més jo, tu ets més tu.

Tot plegat, fem un nosaltres dissonant.

Sense saber si, a cops de dissonància,
acabarem trobant el to,
l’harmonia,
el silenci que es crea
només en escoltar una pausa de blanca
enmig de la simfonia.

Paraules...

Però paraules…

Això sí que ho puc tenir.

Paraules per imaginar mirades,

per recórrer paisatges de colors càlids.

Tinc paraules que enriqueixen carícies.

I quan surten del meu univers,

esperen refer-se del viatge

descansant en ulls d’un altre univers.

Només les paraules uneixen

el meu univers i

el teu...

el teu univers, la teva paraula.

Silenci en colors

Ahir, mentre dormies,

et mirava.

Amb un peu vaig tocar el teu,

i un munt de silenci

es va amuntegar entre els meus llavis.

Silenci acolorit de mil matisos llampants,

de mil colors tènues.

Mentrestant, dormies en silenci.

No hi ha més història,

cap argument serà més complet:

Una oportunitat en la nit,

tu dormint,

jo omplint de colors un silenci

curull a vessar d’intimitat.

Ingravidesa

Pedra a pedra

s’han fet masies, castells, catedrals.

Pedra a pedra, a cops d’esforç,

de lentes passes endavant,

amunt.

Construir poc a poc,

aquí la més gran,

allà dues de petites.

Pedres de tots colors, formes, grandàries.

Cada una té un lloc,

encara que esperin en un racó,

acaben trobant la seva paraula enmig de simfonies

que canvien la pesantor per ingravidesa.

Paciència de qui busca, pedra rere pedra,

la forma més segura d’anar sempre endavant,

sempre amunt.

Anhel que no sigui el pes de cada pedra
el que amagui la paret forta, el finestral obert,
la volta lleugera que sosté per sempre l’aixopluc.

No m'enduc la flor

No sé on ens porten aquests dies.

Ni ho sé, ni vull saber-ho.

Dia a dia,

impuls viscut amb la llibertat

de qui no té res a perdre i tot a guanyar.

De lluny,

la ginesta crida amb groc irresistible

enmig de verd en primavera.

De prop,

la flor és poca,

però el seu aroma embriaga.

A casa t’enduus,

només i mal que et pesi,

als ulls el groc,

a les mans l’olor,

al cor l’esforç de la pujada.

La ginesta queda a la muntanya

i la resta es porta tot a la memòria.

No sé,  ja ho he dit, què serà del final del dia.

Sé que en aquest final recordo l’aroma,

però no m’enduc la flor.

Fugacitat

Feblesa

Utopia

Gran!!!

Amistat

Calidesa

Imparable

Tranquil·litat

Amant

Transparència...

Tot plegat en una paraula que només es diu quan calles

que només se sent en silenci

que només s’escolta en el moment que res no es diu.

Tot plegat, fugacitat i eternitat, un moment que passa

una nit que es queda

una vida que es comparteix, només per un moment... fugaç.

Records en silenci

La vida marxa en silenci sobtat de records i dies a venir.

Trobes el sentit de continuar

just en el moment abans que precedeix el minut de silenci

rotund, vigorós i quasi definitiu.

Marxar en silenci i plenitud

troba el sentit en el que compartim.

Acompanyar el silenci d’altri

construeix el teu propi bagatge de records,

dies a venir i silencis de plenitud.

I avui ja no és un dia, sinó eternitat.

I deixar anar el silenci allibera tot un raig de paraules.

I en el gest de l’altre trobes

el teu gest,

la teva imatge reflectida,

consol i empenta.