Elogi al temps de la natura

Quants elogis hi ha fets al respecte del temps de la natura!

Aquest s’hi afegirà.

Aproximar-se, deixar entendre...

Un cop d’ull, i deixar passar...

Espera amb calma i molta atenció

un altre moment,

un altre temps regalat,

un altre silenci explícit.

Pensar... o no fer-ho.

Gaudir avui,

sense esperar a demà

el petit regal que dóna la trobada,

la paraula,

el silenci compartit.

Respecte del temps que passa,

de la natura que té el seu temps,

de tu i de mi,

que no tenim res més que el temps entre les mans per gaudir-ne.

Esperar el temps i, per suposat,

no esperar res a canvi.

Un racó on estar

Jo només vull un racó,

un lloc on estar-m’hi,

sense fer-me notar,

sense haver d’estar pendent.

Estic cansada d’estar pendent.

Ja no ho vull més.

Vull estar, amb altres que,

només,

estiguin.

Lluitar per un món digne, sí.

Mirar al voltant i apoderar-nos mútuament.

Anar junts.

Gaudir del camí fet a consciència,

anant a ritme compassat,

velocitat adaptada i objectius assolibles..

No és baixar el nivell,

ni fugir del compromís,

és viure en i amb consciència.

Fent,

de viure,

un objectiu en ell mateix.

Renuncio a grandeses,

aspiro al més gran: viure i gaudir de la vida en passant.

Un cistell ple de cireres

I no n’hi ha més, si no et vols tacar,

no mengis cireres del cistell,

per menjar cireres cal estar disposada

a que en vinguin a grapats

i quedar amb el senyal als dits, als llavis.

Una t’esclata a la boca,

l'altra et dóna un punt àcid que et fa aclucar els ulls,

la tercera és dolça i vermella.

I no té més, la cirera és senzillament

petita i rodona,

com una paraula escrita en el full,

una després de l’altra,

encadenant records i vides.

Jo en vull, de paraules i de cireres.

Vull el cistell sencer,

per dir-les, per menjar-les una a una,

assaborint cada matís,

cada sorpresa,

i deixar que, una a una, em deixin els dits

assenyalats pel pas explícit de la seva vermellor.