Darrera passa

I, qui ets tu

per venir a trasbalsar aquest dia a dia

que s’anunciava plàcid?

La consciència de la vida, respons.

I, dic jo,

ha de ser a cops eixordadors?

No pots venir anunciant-te fecunda?

Ha de ser a batzegades de finitud

i límits quasi invencibles?

Acabes dient:

Què penses, doncs, que és viure

sinó caminar dia a dia

amb la consciència de la darrera passa?

Allà on fa mal

Allà on fa mal,

no és el millor lloc pel bes.

Ni tan sols mirar la ferida.

Allà on fa mal

fins  el pes dels ulls ho agreuja.

No hi acostis els dits,

que ni la més gran tendresa

alleugerirà el dolor del contacte.

Fa mal i molt.

Passeja pel voltant,

contempla,

acarona la frontera.

¿Potser una ferida,

un cop mal rebut,

és l’oportunitat

per descobrir-te nous racons?

Anhelo

No sé el lugar.

No sé el momento.

No sé el tiempo.

Pero sé el anhelo,

i repito, incesante, el recuerdo,

sin quererlo de nuevo.

No es revivir, mi anhelo,

es vivir distinto en tu mirada.

Los días, los años

dirán las palabras, dirán los daños.

Y con nuevo equipaje

nos encontrará el sol de nuevo,

de nuevas,

en un mismo lugar,

hacia un mismo camino,

y con distinto caminar.

Elogi a la dissonància

Quants elogis hi ha fets a la dissonància!

Aquest en serà un altre.

Em fa por saber que penses, sí,

que penses,

no què penses.

Trobar-me cara a cara amb algú que ha seguit la seva vida

mentre jo no hi era.

Algú que reviu el mateix que jo revisc

i explica una fira diferent de la meva.

Em fa por imaginar que m’equivoco.

Voldria encertar-la a la primera,

entendre tota la situació d’un cop d’ull.

Quina mandra tornar enrere!

Quin enuig corregir!

Qui ensurt tornar-hi!

Espera... això no havia de ser un elogi a la dissonància?

Superant pors, mandres i ensurts.

Superant la crispació que suposa recordar que també penses.

Posant el temps d’assumir també el que em dius.

Al final, resulta que jo sóc més jo, tu ets més tu.

Tot plegat, fem un nosaltres dissonant.

Sense saber si, a cops de dissonància,
acabarem trobant el to,
l’harmonia,
el silenci que es crea
només en escoltar una pausa de blanca
enmig de la simfonia.

Paraules...

Però paraules…

Això sí que ho puc tenir.

Paraules per imaginar mirades,

per recórrer paisatges de colors càlids.

Tinc paraules que enriqueixen carícies.

I quan surten del meu univers,

esperen refer-se del viatge

descansant en ulls d’un altre univers.

Només les paraules uneixen

el meu univers i

el teu...

el teu univers, la teva paraula.

Silenci en colors

Ahir, mentre dormies,

et mirava.

Amb un peu vaig tocar el teu,

i un munt de silenci

es va amuntegar entre els meus llavis.

Silenci acolorit de mil matisos llampants,

de mil colors tènues.

Mentrestant, dormies en silenci.

No hi ha més història,

cap argument serà més complet:

Una oportunitat en la nit,

tu dormint,

jo omplint de colors un silenci

curull a vessar d’intimitat.

Ingravidesa

Pedra a pedra

s’han fet masies, castells, catedrals.

Pedra a pedra, a cops d’esforç,

de lentes passes endavant,

amunt.

Construir poc a poc,

aquí la més gran,

allà dues de petites.

Pedres de tots colors, formes, grandàries.

Cada una té un lloc,

encara que esperin en un racó,

acaben trobant la seva paraula enmig de simfonies

que canvien la pesantor per ingravidesa.

Paciència de qui busca, pedra rere pedra,

la forma més segura d’anar sempre endavant,

sempre amunt.

Anhel que no sigui el pes de cada pedra
el que amagui la paret forta, el finestral obert,
la volta lleugera que sosté per sempre l’aixopluc.