Permetre tota la tristor.

Sentir-la tan profunda que surti pels ulls.

No amagar-la per res.

Tristor clavada a la gola.

Ulls brillants de por d'oblidar, de pena d'haver perdut.

Sentir la tristor perquè només sentint em sé viva.

I dir-ho, deixar que em vegin plorar, esperar el consol, desitjar l'abraçada, compartir el silenci.

Que la tristor sigui fecunda.

Que l'absència sigui signe de vida!

Fa més d'un any de la darrera vegada que vaig treure el nas per aquí. I torno amb el mateix tema: perdre "definitivament" la presència d'algú que t'ha acompanyat durant tota la vida. El dol per la mort sempre és sorprenent per la vida que genera.

En fi! Va per tu!